La Llei de l’Habitatge ha generat un debat intens en el panorama social i polític. Es presenta com una eina que facilita l’accés a l’habitatge, la protecció dels llogaters i com una manera de regular el mercat immobiliari. No obstant això, darrere d’aquesta narrativa, sorgeixen nombroses preguntes que posen en dubte l’efectivitat real d’aquesta narrativa.
En aquest article comentarem alguns dels mites que han sorgit al voltant d’aquesta llei, contrastant-les amb la realitat de les seves possibles conseqüències. Explorem els punts més controvertits, des d’una postura que qüestiona si realment aquesta nova llei beneficia els que més ho necessiten o, si per contra, genera nous problemes al mercat.
Mite 1: La definició de “gran tenidor” farà més justa la llei i les seves aplicacions
Realitat: La llei estableix una nova definició del que considera “gran tenidor”, indicant que es tracta de la persona jurídica o física que sigui titular de més de deu immobles urbans d’ús residencial o una superfície construïda de més de 150 metres quadrats destinats a l’habitatge, excloent-hi garatges i trasters. A les zones tensionades, els grans tenidors seran aquells que tinguin cinc o més habitatges ubicats en aquest territori.
Tot i això, la realitat del mercat és que la gran majoria no són grans tenidors. De fet, aquests representen tan sols un 0,3% del total dels propietaris particulars. Aquesta diferenciació entre petites i grans tinences ha fet que canviï la percepció del propietari particular, que ha passat de ser un particular que amb els seus estalvis s’ha comprat un habitatge a ser associat amb un “opulent” tenidor.
Mite 2: Els llogaters estaran millor protegits
Aquesta llei va introduir noves mesures per oferir més garanties als llogaters. D’aquesta manera, davant d’un possible desnonament, es tindrà en compte si el propietari és un gran tenidor, si és la residència habitual de l’ocupant o si el llogater es troba en una situació de vulnerabilitat econòmica. Per això, abans d’acceptar una demanda de desnonament, caldrà fer un procediment d’intermediació entre les parts.
Això fa que la responsabilitat recaigui sobre el propietari, que es veu exposat a la pèrdua d’una renda mensual que pot ser clau per a la seva estabilitat. Aquesta mesura genera por entre els arrendadors, que generen, al final, l’oferta d’habitatge. Es veuen empesos a endurir els requisits per accedir a un contracte, fent que per a les persones amb menys recursos sigui més difícil trobar un pis.
Mite 3: Els límits a l’actualització anual de rendes farà més accessible l’habitatge
La llei inclou límits a l’actualització anual de les rendes que, fins que va entrar en vigor, havia estat vinculada a l’Índex de Preus al Consum (IPC). Actualment aquesta està subjecta a un màxim del 3%. A partir del 2025, la Llei preveu que aquestes pujades es regulin sobre la base d’un nou índex de referència.
L’any 2023, l’actualització del preu del lloguer va quedar limitada a un màxim del 3%, mentre que l’IPC va tancar l’any un 3,1%. Això va suposar una pèrdua de poder adquisitiu per als propietaris d’habitatges de lloguer, ja que no van poder ajustar les rendes al nivell de preus.
L’INE té com a data límit el 31 de desembre del 2024 per definir el nou índex de referència per a l’actualització de contractes amb l’objectiu d’evitar increments desproporcionats.
La incertesa de no saber encara aquest indicador aplicable a les rendes a partir del 2025 genera inseguretat entre els propietaris, cosa que produeix una disminució de l’oferta de lloguer residencial.
En conclusió, aquesta llei, tot i que busca abordar la crisi de l’accés a l’habitatge, no enfronta de manera efectiva l’arrel del problema: la manca d’oferta amb relació a l’alta demanda existent. Sense mesures concretes per augmentar la construcció d’habitatges assequibles i fomentar la inversió al sector, és probable que les limitacions imposades al sector només agreugin la situació. És fonamental que es busquin solucions integrals que produeixin un equilibri entre l’oferta i la demanda, tot garantint un accés just a l’habitatge. La discussió ha de centrar-se en com generar noves opcions i no només modificar les ja existents.
