Darrere d’un contracte de lloguer hi ha moltes hores de treball per part dels comercials, molt de temps i moltes situacions viscudes algunes dignes de comèdia televisiva o de pel·lícula de por.
La feina d’un comercial té avantatges i inconvenients: comencen relacions personals; pateixen la pluja però també gaudeixen del sol entre pis i pis; celebren cada èxit dels seus clients, perquè els seus èxits són els teus … i “piquen de peus” per cada operació que no dóna fruits perquè el seu treball de dies s’esfuma sense retre comptes. Què més pot passar?
La inquilina fantasma
En una ocasió, uns companys del departament comercial van concertar una cita per ensenyar un habitatge de lloguer a una dona que necessitava un nou pis. Els companys van arribar puntuals i van esperar a l’immoble fins que arribés la llogatera.
Quan li van obrir la porta del portal, els companys es van recol·locar els seus vestits i corbates i van comprovar que tot estigués disposat perquè la llogatera valorés positivament l’immoble. Van obrir la porta per esperar adequadament la convidada i van escoltar uns passos pujant l’escala … però la dona mai va arribar. Imagineu-vos la incertesa dels companys que, després d’esperar els seus bons 15 minuts, van decidir tancar la porta, baixar les persianes i convocar una altra visita al pis en qüestió. Va ser abduïda la llogatera? Hi ha un forat negre en aquelles escales? Mai ho sabrem …
El frigorífic extraterrestre
Per més que un comercial s’obstina que els seus pisos de lloguer són els millors i reuneixen les condicions idònies per als inquilins, de vegades es troben amb elements que no faciliten en absolut la seva tasca.
Aquesta història és de fa alguns anys. Van acudir a revisar un immoble que els havien ofert per gestionar el lloguer i, quan van accedir al pis van voler marxar immediatament. Segons avançaven pel passadís cap a la cuina una olor a putrefacte anava penetrant-los. L’origen d’aquest pudent aroma estava a la nevera.
Evidentment, mai es va admetre aquest pis com idoni per viure. Sigui el que sigui que hi havia en aquell frigorífic no era d’aquest món. Si per ells fora haguessin donat aquella nevera a la ciència; potser allí trobaven l’origen del que tants anys porten investigant a l’Àrea 51.
“A mi m’avala Internet”
Així de contundent es va mostrar un candidat a inquilí quan li van preguntar: “Qui et pot avalar?”. La pregunta tenia el seu sentit … no us penseu. Un comercial es va presentar en una ocasió a mostrar-li un pis a un noi. Dins de la seva rutina a la recerca de l’inquilí perfecte va procedir a formular les típiques preguntes:
– – Quin tipus de contracte laboral tens?
– – No tinc. Sóc inventor!
– – Tens una empresa o ets autònom?
– – No. És que sóc inventor.
– – (…) I tens alguna forma de demostrar les teves ingressos? … Un avalista?
– – Doncs clar que tinc avals!
– – …?
– – A mi m’avala Internet.
El jove es dedicava a la professió pitjor pagada del món: estirar-se al sofà i intentar trobar una bona idea. Ni tan sols als fundadors de Google els va ser tan senzill muntar el negoci, i fins ells van haver de currar molt per poder dir que vénen “avalats per Internet”. Potser si el nostre “inventor” s’hagués cognom Page … o Brin se li hagués llogat el pis.
