Passats ja uns mesos de l’entrada en vigor de l’obligatorietat del Certificat Energètic d’habitatges, és moment d’aturar-nos i analitzar com ha calat en el sector i entre els usuaris. Habitatges energèticament poc eficients, inquilins que no tenen en compte l’etiqueta de l’immoble per llogar o greus problemes en el registre dels certificats, són els principals problemes que ens trobem diàriament.
L’aventura de registrar el certificat energètic
Quan s’obté el certificat energètic d’un immoble, cal registrar-lo. El procés varia segons la Comunitat Autònoma en què s’ubiqui l’habitatge, ja que ha de ser inscrit pel propietari o pel tècnic que el va expedir.
Encara que la majoria dels organismes institucionals tenen registres telemàtics, és fàcil trobar centenars de complicacions que dificulta la tasca de l’usuari, ja siguis tècnic o propietari.
Algunes d’elles són:
– Necessitat de tenir signatura electrònica o DNI electrònic per poder fer la tramitació.
– Arxius i fulls d’inscripció amb dades i vocabulari tècnic gens fàcil per un usuari convencional.
– Escassa informació institucional al consumidor.
– Diferents problemes segons el sistema operatiu, navegador i les actualitzacions del programari que s’utilitzi.
– En el cas d’haver de presentar presencialment, tràmits burocràtics extensos i fins i tot et reclamen presentar un escrit argumentant per què no s’ha inscrit via telemàtica.
– Algunes comunitats exigeixen que si no és el tècnic el que inscriu la certificació en el registre, l’usuari disposi de les dades i arxiu CEX propis del professional que l’ha realitzat.
La realitat de l’etiqueta energètica
L’últim estudi realitzat pels tècnics de Lloguer Segur després expedir més de 15.000 certificats energètics, a nivell nacional, en els últims mesos, llança dades rellevants sobre l’expedició de certificats energètics, des de el promig de consum, fins als dies que es triga en expedir o la classificació mitjana dels immobles a nivell nacional.
La principal conclusió és que la majoria dels habitatges a Espanya són poc eficients. Un 54,85% de les analitzades, posseeixen una etiqueta “E” seguides per la qualificació “D” amb un 29,45%. Les qualificacions més difícils d’obtenir per als immobles són la “A” i “B” amb un 0,49% i 0,16% corresponentment.
Es triga al voltant de 7 dies en obtenir el certificat i inscriure’l, i la mitjana d’emissions de CO2, en ciutats com Madrid, amb immobles qualificats amb una etiqueta “E” és de 29,23 kWh/m2, Barcelona 30,01 kWh/m2, València 20,52 kWh/m2 i Sevilla 33,12 kWh/m2.
Què opinen propietaris i llogaters
En l’estudi realitzat per Lloguer Segur, també es van realitzar enquestes de qualitat entre els seus clients del que es desprenen les següents conclusions:
Per a la majoria dels arrendadors el Certificat Energètic és un cost afegit i amb afany recaptatori, però ho accepten, es tracta d’una imposició d’Europa. El que no es plantegen, és dur a terme les millores que se suggereixen per millorar la qualificació energètica, ja que en molts casos suposa fer modificacions estructurals de l’habitatge i per tant, un alt cost.
Per la seva banda, els inquilins prefereixen ignorar l’etiqueta energètica de l’habitatge i donar-li més importància a la situació de l’immoble, l’estat i sobretot, el preu del lloguer.
Amb tanta trava, es fa necessari que les institucions prenguin nota i acabin amb les complicacions que ens trobem en el dia a dia, facilitar els processos i incrementar la informació, ja que es tracta d’un certificat obligatori per a tots els immobles que es posin en lloguer.
