Els efectes de la nova Llei d’Habitatge al mercat del lloguer s’han fet notar a pocs mesos de la seva aprovació. La principal conseqüència ha estat la contracció de l’oferta a causa de la desprotecció jurídica que senten els propietaris i la manca de rendibilitat que obtenen davant dels límits de preus. El resultat, un mercat més tensionat.
Tot i això, recentment s’han observat diferents pràctiques que alguns propietaris han posat en marxa per esquivar les restriccions d’aquesta norma sense haver de retirar els seus habitatges del mercat, aprofitant en uns casos buits legals, però incorrent en fraus de llei en altres.
EN QUÈ CONSISTEIXEN AQUESTES PRÀCTIQUES?
El contracte de lloguer de temporada. Perquè aquest tipus de lloguer sigui vàlid és requisit indispensable que l’inquilí ja tingui un primer habitatge habitual i l’ús del segon, amb arrendament de temporada, sigui amb caràcter eventual. A més, cal acreditar al contracte quina és la causa d’aquesta temporalitat (per exemple, el trasllat d’un professor per cobrir una baixa o per estudis). Si aquests dos requisits no es compleixen, no podríem parlar d’un contracte de temporada.
Lloguer d’habitacions. Es caracteritza perquè el llogater lloga una habitació i té dret a gaudir dels elements comuns de l’immoble. Tot i això, amb l’aprovació de la Llei d’Habitatge estan proliferant els casos en què diferents membres d’una mateixa família lloguen diferents habitacions d’un habitatge per tal de gaudir de tota la possessió de l’immoble. En aquest cas ens trobem davant d’un clar exemple de frau de llei.
D’altra banda, i sobretot als centres urbans de les grans ciutats, s’observa un ús creixent del lloguer turístic, oficines i lofts, atès que aquesta tipologia no està regulada per la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) ni per la Llei d’Habitatge i, per tant, no estan subjectes a les mateixes restriccions.
No obstant això, en molts casos aquests immobles no reuneixen les condicions necessàries per ser considerats habitatge. Es tractaria, doncs, d’un altre ús indegut.
En resum, si la destinació d’un habitatge és l’ús permanent del mateix per part de l’arrendatari i reuneix les condicions necessàries per ser habitable, ens trobem davant d’un contracte d’arrendament d’habitatge habitual, malgrat la denominació que rebi.
